El dia ha començat d’hora, una bona colla de soldats sense por, a punt per a la batalla de reviure la història, i un mosquitot espantadís i que pren nota de tot. Zzzzzzxt! El camí ha estat prou llarg, però més llarg i feixuc havia de ser pels milers de canalla -setze, disset, divuit anys- que van ser cridats de tota Catalunya per anar a aquest front sense esperança. També pels reclutes grans, els que van treure de la reserva, i de sota les pedres si calia, doncs a aquelles alçades de la guerra aquesta era tota la munició humana que quedava.
Caminem pel poble vell de Corbera d’Ebre, l’original, el que no hauria d’haver desaparegut sota les runes, i és per això que, des de finals dels 70, veïns i amics treballen per desenrunar-lo. I ara podem visitar un poble que és una obra d’art, ja que –com l’art de debò- produeix una fonda emoció que et supera com a persona -i com a mosquit-, perquè diu alguna cosa que no ens agrada escoltar, perquè ens parla d’aquella part fosca que sabem que tots covem dins nostre.
Visitem la vella església parroquial, el que queda d’ella, amb el sostre descobert ara protegit per grans metacrilats que permeten copsar la immensitat del cel i també de la veritable soledat de l’ésser humà. Se m’acut que totes les esglésies haurien de tenir aquest sostre obert cap el més enllà. Aquí, aprofitant la màgia de l’espai, l’Assumpta ens fa representar la batalla: un de nosaltres fa de Gandesa, un altre de Corbera, de Flix, Ascó, Falset, La Fatarella, la serra de Cavalls i la de Pàndols..., la magnitud del riu a una banda, sota els nostres peus. I, veient els nostres moviments sobre el mapa imaginari, sentim el calfred de l’irremeiable. Zzzzzzx!
Les guerres són això: moviments més o menys estratègics, més o menys afortunats, que persegueixen fites tan contraposades que se’ns escapen. Són com els terratrèmols del gènere humà, imprevisibles i inevitables. Encara que sovint volem creure que sí les podríem evitar: és evident que no. Zzzxt! Els magmes humans tenen falles, i tenen cràters, i esclaten en guerres quan les energies s’acumulen, i llavors els soldats, els veïns, els arbres, les cases, les joguines... tot surt disparat, llançat cap a qualsevol lloc, lluny per sempre més del seu epicentre.
Visitem el museu de Corbera d’Ebre, menut de mides, però enorme en el seu abast. Jo, que sóc més aviat curt de feina, em deixo la meitat de coses per veure. Zzzzzxxvt! Queda a la llista dels temes pendents.
A la tarda visitem les trinxeres que s’han recuperat a La Fatarella, trinxeres de primera línia de foc i trinxeres de rereguarda, totes elles sòrdides, ni un mal mosquit voldria passar-hi 24 hores seguides en cap d’elles. Els soldats hi passaven setmanes sense moure-se’n, i segurament agraïen poder ser-hi, mantenir-s’hi en vida encara un dia més.
Abans de la tornada, una parada al Memorial de les Camposines on fem un minut de silenci que s’estén sobre aquest paratge encarat a la serra, callat i serè a la llum de la tarda que ja davalla, on la tranquil·litat és dolça, però el passat pesa -no sé perquè, però em queda aquesta impressió-, com un petja invisible que esvaeix en l’aire un rastre de dolor. Zzzxxxt!! Zzxxxxx!
El Mosquit Llibre
Setembre 2017
http://annalleonart.com
